Per a frenar noves reformes a Espanya
FRANCESC ESTEVE - Membre del Servei de Normalització
Lingüística de la Universitat de València
Tots a una veu, el PP i el PSOE, s´han llançat en marxa
triomfal a una reforma accelerada de l´Estatut d´Autonomia valencià després de
dècades d´immobilitat. Tanta pressa sobrevinguda delata que el fi principal és,
a banda d´ofrenar innòcues reformes a Espanya, frenar les més ambicioses. Els
càntics que remoregen als tallers de la ponència de l´Estatut d´Autonomia de
Catalunya els han posats nerviosos pels excessos que poden desencadenar. I abans
que ningú no demane una renovació massa radical, seguint la màxima del príncep
de Lampedusa, han decidit canviar-ho tot -vaja, tot: alguna coseta vistoseta-
perquè no canvie res d´essencial. Resultat: Camps té ara un baló d´oxigen i una
medalla de president estadista que es penjarà a cada acte i així podrà
distraure´ns de la seua gestió. I Pla farà a l´aparell central del PSOE el favor
de vassallatge impagable de marcar uns límits estatutaris a la baixa.
L´Estatut que ens volen col·locar és un cúmul de
renúncies que pretenen fer-nos engolir d´un glop abans que, per comparació amb
altres, ens n´adonem: en finançament, en reforçament del provincianisme, en
menyspreu a la voluntat popular (deixen intacta la barrera del 5%, que deixa
sense representació parlamentària centenars de milers de votants; no hi haurà
referèndum d´aprovació) o en el manteniment del conflicte lingüístic, per posar
només alguns exemples.
En el breu espai d´aquest article, però, voldria
centrar-me en la llengua com a mostra de la mesquinesa d´aquesta reforma. Per
començar, el text ja marca la talla intel·lectual dels redactors, el seu
projecte de societat i la seua competència tècnica. Fa autèntica vergonya de
llegir-lo. Infestat de faltes, d´incoherències i de totes les barroeries i
censures lingüístiques que ha imposat el PP, són incapaços de traslladar al
paper no ja un mínim d´ambició política sinó el pur rigor tècnic que hauria
d´exhibir una llei del rang de l´Estatut. Amb aquests precedents ja podem intuir
quin és el tractament de la llengua i dels drets lingüístics. Les úniques
novetats són, d´una banda, la incorporació de l´Acadèmia Valenciana de la
Llengua com a «institució normativa de l´idioma valencià» (art. 6.8)
«d´aplicació obligatòria a totes les administracions públiques» (art. 41).
L´altra innovació fa tot un enorme tuf d´enganyifa: el dret de «rebre
l´ensenyament de i en valencià». Després de quasi 22 anys de la Llei d´ús i
ensenyament (1983), encara cal incorporar aquest dret? O es fa per despistar de
les propostes de l´esborrany de l´Estatut de Catalunya, que afirma, igualant els
drets i deures amb el castellà: «Totes les persones a Catalunya tenen el dret a
utilitzar i el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials»? Per què
no estableixen aquest deure de coneixement, igualitari al que fins ara té en
exclusiva el castellà i que almenys ens garantiria poder viure al nostre país en
la nostra llengua i la faria exigible a tots els ensenyants i funcionaris?
Per què, del concepte de llengua pròpia (art. 6.1), no
se´n deriva, com en l´esborrany del Parlament de Catalunya, que ha de ser «la
llengua d´ús normal i preferent en totes les administracions públiques, dels
mitjans de comunicació públics i dels topònims, així com la llengua normalment
emprada [...] en l´ensenyament»? Les grans declaracions i els drets no serveixen
per a res si no es posen els mitjans i els deures correlatius que els fan
efectius.
Per què no es fa cap referència a la unitat de la llengua
i a la doble denominació valencià i català, cosa que permetria superar 30 anys
de polèmiques paralitzadores, com han demanat tots els partits de l´esquerra,
els sindicats majoritaris, associacions cíviques i Escola Valenciana? El
Tribunal Superior de Justícia valencià ha aprovat fa poc aquest doble nom
equivalent en els estatuts de la Universitat Jaume I de Castelló, basant-se en
una sentència del Tribunal Constitucional (75/1997) que confirmava això mateix
per als de la Universitat de València. Des de la publicació d´aquestes
sentències és insostenible tota possible objecció d´inconstitucionalitat i de
vulneració de l´Estatut.
La mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució
que PP i PSOE crearen i ara eleven a rang estatutari, acaba de reconèixer que
«la denominació històrica de valencià ha coexistit amb la de català» i que «hi
ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de
valencià [...] i la de català [...] avalada per l´ordenament jurídic espanyol i
la jurisprudència». Això no sols no ha tingut cap translació al nou estatut sinó
que els insignes redactors del PP i el PSOE han acordat que totes i cadascuna de
les noves referències al valencià es facen ara obsessivament amb la fórmula
«idioma valencià» (art. 6.2., 6.8, 41): és a dir, reforçant encara més el
discurs secessionista oficial. Inflamats per la seua sublim competència
lingüística, les grans reformes d´aquests doctes legisladors respecte a la
llengua se centren en la correcció idiomàtica: per desfer-la o rebaixar-la.
Sense eixir de l´art. 6 trobem que «Tothom té dret» passa a «Tots tenen dret»;
«ambdues llengües» és ara «les dos llengües». Per no saber, no saben ni copiar:
fins i tot els passatges presos de l´Estatut del 1982 van de faltes fins al
caramull.
Conclusió: si us diuen que hi ha reforma, no us ho cregueu. En la ideologia és pura Contrareforma de Trento. I en l´execució material, la reforma és una sapastrada a l´estil de Pepe Gotera i Otilio.